Divendres al matí vaig tenir la sort de poder assistir al primer congrés de “Dona i municipi”, on s’analitzava el paper actiu que ha tingut la dona a nivell polític en aquests 30 anys d’ajuntaments democràtics, i on es llençaven propostes al voltant de com hauria de ser una política municipal fora dels cànnons tradicionals masculins. He de dir que jo no hi crec gaire en aquestes diferenciacions home-dona. És ben cert que la lluita per aconseguir la igualtat ha estat molt important i essencial en la història de la nostra democràcia. Però opino que enguany hem de començar a lluitar per no lluitar, és a dir, crec que estem dins d’una època “post-feminista” en la qual hem d’evitar algunes propostes que, en una època concreta eren importants per garantir la igualtat, però que a hores d’ara estan absolutament desfasades. M’estic referint, per exemple, al tema de la paritat en les llistes electorals. Em va sorprendre veure en aquest congrés com, en general, la majoria de dones estan en contra del sistema paritari: els candidats s’han d’escollir en funció de les seves qualitats i capacitats, i no en funció del gènere. També crec que, a aquestes alçades, no cal fer una escultura en honor a la dona, com s’ha fet fa poc a Badia. I per què no una escultura en honor als homosexuals, als emigrants que van haver de deixar la seva casa per anar a treballar a l’estranger encara que fos temporalment, als estudiants que malgrat tenir currículums brillants no poden comprar-se un pis, als autònoms que malgrat haver pagat durant molts anys no tenen dret a subsidi d’atur, o a qualsevol altre grup “no dominant”?
dona
La persona convidada per dur a terme la conferència inaugural va ser la professora Carme Garcia Ribas, autora del llibre El síndrome de Mari Pili. La tesi filosòfica que va defensar durant la seva exposició va ser la següent: a partir d’unes classes de tècniques de comunicació oral que havia d’impartir, va començar a llegir literatura relacionada amb la comunicació i el coneixement. I va anar a parar, lògicament, a la Retòrica d’Aristòtil. Dic “lògicament” perquè fa temps ja vaig concloure que si hom busca la genealogia de gairebé qualsevol cosa, s’acaba arribant tard o d’hora a Aristòtil. En fi, el cas és que la professora Garcia Ribas va afirmar que Aristòtil presenta en aquest llibre el coneixement com a quelcom a mig pas entre el rahonament teòric i els sentiments o emocions. I, segons ella, aquesta és la lína a seguir. Línia que, al llarg de la història de la filosofia, es va truncar per culpa de Descartes (pobre Descartes!!!! En comptes de passar a la història per establir un mètode que intentava ser científic per poder analitzar les qüestions metafísiques, o per la seva magnífica aportació del “jo” com a substància pensant, o per la genial hipótesi del geni maligne, reformulat dins l’àmbit de l’actual filosofia contemporània del llenguatge de la mà d’autors de la talla de Putnam, ara resulta que l’hem de recordar com el culpable del pobre paper que ha tingut la dona en la història del pensament en general, i de la política en particular). Bé, el cas és que resulta que durant la conferència es va afirmar que Descartes divideix el coneixement en coneixement racional i les emocions. El primer, entès com a quelcom quantificable i purament científic, és el típic masculí. I les emocions, sentiments, i en general tot l’àmbit denominat irracional, és el típic de les dones. Enguany podem fer una valoració de la història i veure com el que ha destacat és el primer, en detriment del segon. I ara és hora de donar pas a la manera de fer típicament femenina: les emocions.
Divendres per la tarda, vaig tenir també la sort d’assistir a una de les xerrades del cicle Grans Temes de la Filosofia Pràctica. La sessió es titulava “raó i emoció”, a càrrec del professor Dr. Jordi Vallverdú, autor del llibre Ètica de les emocions. La xerrada, que va ser extremadament interessant, defensava que la gran diferència ente raó i emoció és, bàsicament, que amb la primera no anem enlloc. Amb la raó “pura”, no podem decidir. Per exemple: tenim molta gana, i a cinc metres a la nostra dreta tenim una taula plena de menjar. Cinc metres a la nostra esquerra tenim una altra taula plena de menjar. Si som absolutament racionals, no ens mourem del mig, donat que no tenim elements per decidir cap a on moure’ns, ja que les dues taules estan a una distància equidistant. Però, gràcies a les emocions, podem decidir. De fet, el professor Vallverdú va definir les emocions com funcions (i/o estats mentals) de resposta que motiven l’acció, i va explicar que serveixen per prendre decisions amb poca informació i de màxima urgència. De fet, crec que el concepte “emoció” va quedar magníficament explicat amb l’exemple d’un nadó que plora: les emocions s´n la primera forma de pre-llenguatge simbòlic que tenim. Si tenim gana, o estem bruts, plorem. Aquesta és una reacció provocada per l’àmbit de les emocions, i no per l’àmbit de la raó. Motivada per la conferència a la qual havia assistit durant el matí, no vaig poder evitar preguntar-li al professor Vallverdú si creia que es podia diferenciar el coneixement científic de les emocions d’una banda, i si ell podia detectar entre emocions “masculines” i “femenines”. La resposta a les dues preguntes va ser negativa: la raó i les emocions van absolutament lligades en la producció d’una acció.
Reconec que jo comparteixo més aquesta segona manera d’entendre les emocions que no pas la primera. Però no nego que la història (de la filosofia, de la política…i en general) s’ha dissenyat amb ulls masculins. I les dones, en comptes de copiar rols, el que han de fer és establir la seva pròpia manera de fer. Malgrat tot, em resisteixo a ser catalogada pel meu gènere, ho sento.
