27nov
Ara està de moda proposar la substitució de les llistes electorals tancades per les llistes obertes, en pro de la tan anhelada participació ciutadana. I…no dic que aquest no sigui el camí. Tanmateix, els meus dubtes s’incrementen quan hom es planteja els motius positius pels quals les llistes són enguany tancades (per exemple, poder controlar els diferents perfils dels candidats amb l’objectiu de cobrir tots els àmbits necessaris en cas de formar govern), però, sobretot, si posem sobre la taula el principal perill de les llistes obertes (el clientelisme, i el fet de que, qui més diners tingui i més pugui pagar la seva presència a mitjans de comunicació diversos, serà més conegut i, en conseqüència, més votat. Trist però real. I si no, donem un cop d’ull als EUA).
La pregunta és: hi ha algun terme mig, que eviti els perills d’un model i altre? Crec que sí.
Llegeix més »
20nov
Degut al fet que, en últim terme, el Congrés sempre acaba prevalent sobre el Senat, el paper d’aquest segon queda esmorteït. En consonància amb aquest fet, el debat sobre una possible reforma del Senat es remunta al mateix moment de la seva creació, i gira en torn dos aspectes: la seva composició i les seves funcions.
Pel que fa a les funcions del Senat, hi ha diverses alternatives de proposta de reforma. En concret, m’han semblat paradigmàtiques les postures de Sven Wynants i de Penadés i Urquizu al respecte. Sven Wynants, per exemple, aposta per defensar un model de Senat més diferenciat del Congrés dels Diputats, amb més competències en algunes matèries. També, dins les possibles modificacions, es planteja la possibilitat de que el Senat tingui dret de vet en algunes qüestions (com per exemple, si alguna llei va en contra dels trets diferencials de les Comunitats Autònomes -CCAA-). Llegeix més »
03nov
D’entrada, comentar les dificultats filosòfiques que suposa l’intent de definir quelcom en termes del que “ha de ser”. Ja Hume plantejava la problemàtica del que ell denominava “fal·làcia naturalista”, consistent en intentar avaluar “el que és” a partir del que “ha de ser”. Més enllà d’això,i coincideixo en part amb el professor Sartori quan afirma que moltes de les sospites al respecte de la qualitat o no de la ciència política en tan que ciència, giren en torn del moment en que aquesta disciplina es va institucionalitzar com a tal. L’objectiu de la ciència política és analitzar, ordenar i contrastar el que hom creu saber sobre la política. Per tant, el propi objectiu ja mostra una de les primeres dificultats de constituir aquesta disciplina com a ciència: el fet de que tothom creu saber-ne molt, de política. I tothom creu estar en dret d’emetre judicis sobre ella. Si prenem com exemple una de les denominades “ciències dures” (empleant el llenguatge del propi Sartori) com la física, veurem que un ciutadà no especialista en aquesta disciplina no gosarà emetre cap judici sobre cap afirmació, hipòtesi o llei que la mateixa defensi. Fet que no succeix en matèria política.
Llegeix més »
