Quina és la relació que s’ha detectat a la literatura entre la posició social de l’individu i les seves preferències a les urnes es dóna en el cas català a l’actualitat?
A partir de les dades extretes del web del Centro de Estudios Sociológicos, he elaborat dues gràfiques amb dades relatives al perfil sociològic del votant i el seu record de vot dels comicis electorals al Parlament català de l’any 2006 i de l’any 2010.
A partir d’aquestes dades podem observar, en primer lloc, que, malgrat formar part d’uns resultats electorals diferenciats, ambdues gràfiques presenten una tendència respecte de l’orientació de vot lleugerament diferent. Pel que fa al 2006, podem observar que hi ha més votants obrers qualificats que es decanten per votar al PSC, que no pas a CiU. La resta de perfils socioeconòmics voten majoritàriament a CiU, si bé l’avantatge respecte del segon partit principal no és massa elevada en el cas dels obrers no qualificats. En canvi, on sí hi ha diferències substancials pel que fa a la tendència de vot és en les antigues classes mitjanes, que donen molt més suport a CiU que al PSC. L’any 2010, en canvi, tots els perfils voten majoritàriament a CiU, i fins i tot la diferència envers l’any 2006 pel que fa al suport de les classes obreres qualificades i no qualificades ha augmentat a favor de CiU.
Es pot observar també que, en ambdues eleccions, el PSC incrementa el seu percentatge de vots a mesura que es redueix la qualificació o estatus social dels seus votants. Aquesta és una tendència que s’insinua en el procés electoral de 2006, tot i que no és exacte, però que queda molt ben definit en la línia de tendència del gràfic de les eleccions de 2010. Per tant, sí que es pot tenir en compte aquesta variable (la de l’estatus socioeconòmic) a l’hora d’analitzar el perfil del votant del PSC. En canvi, les dades relatives a CiU mostren una tendència més heterogènia. Potser no s’observa la relació inversa respecte de la tendència del PSC, però sí s’observa clarament que les classes mitjanes donen més suport electoral a CiU que no pas la classe denominada obrera, ja sia aquesta qualificada o no.
Per tant, tenint en compte que, en el cas català, CiU i PSC són els dos partits majoritaris, podem afirmar que existeix una relació entre la posició social de l’individu i el vot als principals partits. Sobre aquesta qüestió, i si atenem a la informació dels materials didàctics, es podria planteja que aquest suport creixent que té el PSC a mesura que l’estatus socioeconòmic del votant disminueix, i aquest suport que obté CiU predominantment de les classes mitjanes per sobre de les classes obreres, forma part de la clivella de classe i de les seves conseqüències electorals. Si entenem per clivella “la divisió de la societat en dos bàndols oposats, delimitada per la posició dels individus en l’estructura social, que és profundament sentida pels individus i per aquest motiu acaba configurant els alineaments entre els bàndols de la societat i els partits polítics”[i], podem definir com a una d’elles la eterna problemàtica entre la classe obrera i la burgesia que ha estat present en l’evolució de les democràcies occidentals. En el cas català en concret, i crec que això també és extrapolable a tot el context europeu actual, la divisió tradicional entre burgesia i proletariat ja ha perdut vigor. Primer, perquè l’obrer ja no encaixa en la definició d’obrer que va impulsar aquesta dicotomia de classes, a saber, un treballador poc qualificat, sense estudis i que emetia un vot automàtic producte, no pas d’una deliberació, sinó d’un posicionament de classe. De la mateixa manera, ara cal tenir en compte dintre de les classes socials, no pas tant un estatus de burgesia (que potser es podria equiparar –amb reserves- a l’etiqueta “classe alta/mitjana alta” dels gràfics), però sí un estatus de classe mitjana (antiga, nova o alta) en tant que diferenciat de l’estatus d’obrer (qualificat o no). I aquí s’hauria d’incloure una nova classe (denominada nova classe mitjana) que també són professionals assalariats, però que tenen alts nivells d’estudis i bones condicions laborals i econòmiques –com a mínim fins abans de la crisi-). En conseqüència, les característiques associades a la dicotomia proletari – burgès no són equiparables a la nova dicotomia aquí plantejada obrer – classe mitjana (i més tenint en compte que, en els nostres dies, les diferències de classe s’han reduït), però sí podem contemplar que ambdós estatus mantenen necessitats específiques diferenciades, que poden portar a un cert decantament dels obrers cal al “seu partit” (en aquest cas el PSC, en tant que Partit Socialista lligat a –o part del- Partido Socialista Obrero Español, que és el que, tal i com les pròpies sigles indiquen, ha reivindicat històricament els drets dels treballadors dins del panorama polític espanyol – català), i de la classe mitjana cap a CiU. Potser això podria explicar l’increment de vots del PSC dins del perfil de classe obrera, respecte de les classes mitjanes. I l’augment de vots de CiU per part de les classes mitjanes, respecte de les classes obreres. Ara bé, aquest tipus d’afirmacions s’han de fer amb precaució. En primer lloc, perquè els partits tradicionals (en aquest cas, els dos partits tractats en són, de tradicionals) s’han anat reformulant al llarg dels anys, i han deixat de ser partits de classe per passar a ser partits de tots (catch–all), amb el conseqüent desalineament que això suposa per part “dels seus”. I potser, en el nostre context, potser aquest desalineament afecta més als partits “obrers”, donat que aquests potser es senten menys representats pels que tradicionalment han estat els seus partits. En segon lloc, i en el cas català, potser altres variables ens poden donar més pistes per a interpretar els resultats electorals. En concret, l’indicador de l’origen nacional ens podria proporcionar dades sobre el suport que CiU i PSC reben dels votants, més que no pas altres indicadors. Per exemple, i segons les dades del CIS[ii], en el cas català hi ha un cert alineament dels catalans d’origen autòcton amb els partits de tendència nacionalista (CiU i ERC), i un cert alineament dels catalans d’origen immigrat espanyol amb PSC i PP. Però aquesta no és una variable present en els gràfics que ens ocupen.
Per últim, caldria comentar que existeixen diferències entre 2006 i 2010. Tal i com s’ha comentat al principi, a les eleccions de 2006 els obrers qualificats voten majoritàriament al PSC. En canvi, a les eleccions de 2010, hi ha un suport majoritari a CiU en totes les franges socio-econòmiques. Aquesta qüestió s’hauria de valorar, no només a partir de la variable d’estatus, sinó que les diferències temporals sempre s’han de contextualitzar en la conjuntura en la que ens trobem. Les eleccions de 2010 no eren pas unes eleccions de continuïtat, sinó que eren més aviat unes eleccions de canvi. La greu crisi econòmica va passar factura al govern tripartit del PSC, ERC i ICV-EUiA. El seu govern, que ja a l’anterior legislatura s’havia format per legislar en base a polítiques d’esquerres com a alternativa a la fins aleshores permanent proposta convergent, no solament va oferir els fruits desitjats, sinó que a part, sectors del PSC van ser crítics amb els moviments interns del partit (que van provocar, fins i tot, un canvi de cap de llista substituint el president Maragall pel president Montilla), així com amb la nova reedició del tripartit (denominat al 2006 govern d’entesa, per evitar les connotacions del govern anterior –cosa que, de fet, ja implica un reconeixement del propi govern de la mala imatge del pacte anterior). També el fet de pactar amb un partit clarament independentista (ERC) provocava dubtes en la denominada part no catalanista del PSC (encapçalada, contradictòriament, pel propi president Montilla). Tot això, juntament amb la clara davallada del PSOE a Madrid, que va prendre determinacions molt criticades per la població, com negar la realitat de la crisi econòmica quan aquesta ja era un fet, no implementar mesures d’austeritat amb criteri preventiu, realitzar reformes laborals sense acord amb els sindicats, i signar una reforma exprés de la Constitució amb el suport del PP…tot plegat va conduir a la sensació que el PSOE (i per extensió, el PSC) estaven deixant de ser els millors defensors de les polítiques d’esquerres, i a més, que calia una alternativa de govern per a resoldre millor el context de crisi econòmica. En el cas català, aquesta davallada del suport electoral del partit socialista es va traduir en un augment del suport a Convergència, clarament l’únic partit candidat a consolidar un govern sense el PSC (l’alternativa era: o un govern de CiU o un altre possible govern tripartit). Aquest augment del suport de CiU, també present a les classes obreres, es mostra al gràfic de les eleccions de 2010. Per acabar, només dir que, fins i tot en el millor dels panorames electorals per a CiU, el suport de les classes obreres al PSC és major que el que rep de les classes mitjanes. I el suport que CiU rep de les classes mitjanes és, en general, major que el que rep dels obrers.
[i] BOSCH, AGUSTÍ: “Posició social i vot” – materials didactics UOC- pàg. 8.
[ii] Informe 2374.
Deixa el teu comentari