Podem distingir dos tipus d’actors, dins de l’escenari polític: els actors individuals i els col·lectius. Els actors col·lectius poden ser, per exemple, els lobbies, els partits polítics i els moviments socials. El moviment 15 M formaria part d’aquests darrers.
Els moviments socials es caracteritzen, entre altres coses, per la seva forma poc estructurada, el seu discurs transversal i per unes formes d’acció preferentment no convencionals. I les seves propostes no es limiten a un àmbit o territori, sinó que s’ocupen de diversos. El moviment del 15M, per exemple, rebutja les estructures jeràrquiques dels partits i del sistema institucional en general, i s’organitzen per la via de les assemblees, sense caps visibles i amb rotació de responsabilitats. Defensen els mètodes de participació directa i inverteixen el seu temps en el projecte de forma voluntària. Rebutgen als canals polítics institucionals, i això els porta a dur a terme actuacions no convencionals, com les ocupacions, que no són ben rebudes per una part important de la població. Precisament per la tipologia de les seves actuacions i per la seva forma d’organitzar-se, necessiten obtenir una repercusió mediàtica notable per arribar a la població, donar-se a conèixer i obtenir els seus propòsits. Així s’entén la focalització que les seves actuacions tenen, pel que fa als mitjans de comunicació (però critiquen el fet de que els partits polítics facin això mateix).
Dins dels moviments socials, es poden distingir tres tipus d’organitzacions: els moviments socials més genèrics, que s’articulen amb una xarxa de grups, de sessions de treball, etc., i que no focalitzen la seva atenció en un únic problema; les agrupacions més organitzades, que actuen en ocasions amb la col-laboració d’altres estructures; i els grups d’acció que neixen amb un únic objectiu, i que desapareixen quan el problema que havia motiva la seva existència, es resol. El moviment del 15 M encaixaria millor dins del primer grup, donat que les seves demandes no estan focalitzades en un únic problema en concret, sinó que les seves motivacions són àmplies i obertes a tots els aspectes de la vida pública.
Hi ha diverses formes d’acció política. D’entrada, hem de distingir les accions individuals de les accions col·lectives. Les més freqüents són aquestes últimes, donat les primeres són més aviat fruit de la espontànietat i sense cap estratègia prèvia. Les accions col·lectives, en canvi, requereixen una certa coordinació entre un grup de persones que comparteixen certs objectius. Aquestes persones poden decidir actuar políticament en base a formes convencionals, o bé recórrer a formes no convencionals. El moviment 15 M utilitza aquestes darreres. La seva actitud crítica i de desconfiança envers els canals institucionals estàndar els porta a buscar altres vies per aconseguir els seus propòsits. Un clar exemple d’això, en el cas del moviment del 15 M a Catalunya, és la ocupació durant llargues jornades a la plaça Catalunya, o l’intent de boicot d’un plenari parlamentari, impedint l’entrada dels diputats al Parlament com a mostra de rebuig pels pressupostos que anaven a ser aprovats. Aquestes formes de fer política no encaixen amb alguns valors imperants de la nostra societat, i per això poden, d’una banda, no ser ben acceptades per una part important de la societat; i de l’altra, ser considerades fins i tot, il-legals. Per aquest motiu, es qualifiquen com accions polítiques de protesta.
El moviment del 15 M és molt crític amb el paper dels actors polítics més immersos dins l’estructura institucional, com els sindicats però, sobretot, els partits polítics. Potser, en un moment donat, algun tipus de partit polític determinat (més municipalista i assambleari, com les CUPs), poder servir en un moment donat per a canalitzar determinats punts de vista i introduir en l’agenda política alguna de les seves propostes. Però, més enllà d’això, el seu posicionament envers el paper que juguen els partits és molt crític.
Pel que fa a altres entitats i moviments socials, deixen la porta oberta a comunicacions i fluxe de feina transversal, sempre hi quan hi hagi coincidències pel que fa a l’esperit crític de reforma (o fins i tot revolució) respecte de les normes capitalistes imperants en les societats occidentals.
4 Responses
abril 1st, 2012 at 17:30
Al ser moviments socials estrictament igualitaris, es caracteritzen per l’anonimat que significa l’absència de lideratge. Degut a això, és lógic que odiin els partits polítics posat que justament es caracteritzen per ser el contrari, és a dir, l’existència d’un fort lideratge i d’una sovint vigorosa disciplina i organització. Malgrat això, hi poden existir partits polítics de recent creació que intentin ser similars a moviments socials i fins a cert punt ho aconsegueixin. Això és el que jo opino. Cordialment, Carles.
abril 4th, 2012 at 16:19
Hola Carles,
coincideixo amb tu. De fet, en l’entrada titulada “nous moviments socials” (al link: ) comento, entre altres coses, la possibilitat de simetria entre alguns partits polítics vinculats a movimens socials concrets (moviments alternatius) i moviments d’àmbit més ampli com el 15m.
Cordialment,
Marta
juny 15th, 2012 at 14:15
Això darrer no ho he escrit jo. Algún o alguna pirata que m’ha suplantat déu ser…qui ho ha escrit.
juny 16th, 2012 at 6:00
Esborrat, Carles. Si algú vol publicar al blog, cap problema. Això sí, sense suplantar la identitat de ningú, només faltaria. Bon cap de setmana!
Deixa el teu comentari