D’entrada, comentar les dificultats filosòfiques que suposa l’intent de definir quelcom en termes del que “ha de ser”. Ja Hume plantejava la problemàtica del que ell denominava “fal·làcia naturalista”, consistent en intentar avaluar “el que és” a partir del que “ha de ser”. Més enllà d’això,i coincideixo en part amb el professor Sartori quan afirma que moltes de les sospites al respecte de la qualitat o no de la ciència política en tan que ciència, giren en torn del moment en que aquesta disciplina es va institucionalitzar com a tal. L’objectiu de la ciència política és analitzar, ordenar i contrastar el que hom creu saber sobre la política. Per tant, el propi objectiu ja mostra una de les primeres dificultats de constituir aquesta disciplina com a ciència: el fet de que tothom creu saber-ne molt, de política. I tothom creu estar en dret d’emetre judicis sobre ella. Si prenem com exemple una de les denominades “ciències dures” (empleant el llenguatge del propi Sartori) com la física, veurem que un ciutadà no especialista en aquesta disciplina no gosarà emetre cap judici sobre cap afirmació, hipòtesi o llei que la mateixa defensi. Fet que no succeix en matèria política.
