Degut al fet que, en últim terme, el Congrés sempre acaba prevalent sobre el Senat, el paper d’aquest segon queda esmorteït. En consonància amb aquest fet, el debat sobre una possible reforma del Senat es remunta al mateix moment de la seva creació, i gira en torn dos aspectes: la seva composició i les seves funcions.
Pel que fa a les funcions del Senat, hi ha diverses alternatives de proposta de reforma. En concret, m’han semblat paradigmàtiques les postures de Sven Wynants i de Penadés i Urquizu al respecte. Sven Wynants, per exemple, aposta per defensar un model de Senat més diferenciat del Congrés dels Diputats, amb més competències en algunes matèries. També, dins les possibles modificacions, es planteja la possibilitat de que el Senat tingui dret de vet en algunes qüestions (com per exemple, si alguna llei va en contra dels trets diferencials de les Comunitats Autònomes -CCAA-).En canvi, Penadés i Urquizu creuen que una possible reforma no ha d’anar enfocada a aquesta capacitat de vet, sinó a delimitar la seva tasca, les seves funcions. Sven Wynants també apunta una possible reforma del Senat, que permeti que aquesta cambra esdevingui espai de debat i diàleg entre Estat i CCAA. Les propostes de Penadés i Urquizu en relació a les funcions del Senat, per la seva banda, inclouen també aspectes competencials d’aquest tipus, però també afegeixen possibles modificacions relacionades amb augmentar els mecanismes de participació en la vida política.
Penadés i Urquizu afirmen, però, que la reforma de les funcions de l’Estat hauria de passar necessàriament per una modificació de com es selecciona als senadors. De fet, defensen que el Senat hauria d’esdevenir una cambra de representació territorial, i poder donar així un espai de representació política a les CCAA. En aquest sentit, Sven Wynants presenta com a objectiu d’una possible reforma del Senat, el fet de convertir aquesta cambra en un espai de representació territorial més reforçada i amb més poder que el que té enguany. De fet, una reforma en aquesta línia hauria d’aconseguir que les comunitats autònomes (i no les províncies) estiguin representades en el Senat. Ara bé, el debat sobre el com això és pot aconseguir ja no disposa de tan consens: que els senadors vinguin designats pel govern de les CCAA, que siguin escollits directament pels ciutadans, o que provinguin de l’assemblea legislativa de les CCAA, són opcions possibles de cara a la designació dels senadors per aconseguir la presència de les CCAA en aquesta cambra. Sobre aquesta qüestió, Penadés i Urquizu afirmen, per la seva banda, que s’haurien d’incrementar les competències del Senat respecte de les matèries de caràcter territorial (en concret, es parla de “l’elaboració dels estatuts d’autonomia, les proposicions de llei de les assemblees autonòmiques i els fets diferencials”) i definir aquestes respecte de les competències del Congrés. Això s’aconseguiria, segons Penadés i Urquizu, permeten que els textos que parlin d’aquestes qüestions iniciïn els seus tràmits d’aprovació en el Senat, i ampliant, lògicament, el temps que el Senat té per a deliberar i legislar sobre elles. Això, a més d’una cambra de representació territorial, el possible futur Senat esdevindria cambra de deliberació, permetent la contrastació dels diversos punts de vista (de les CCAA) sobre aquelles qüestions més problemàtiques, com les que tenen implicacions morals, religioses, les lleis ambientals, etc. També seria el lloc de trobada de les diferents administracions, on aquestes podrien treballar i cooperar en aquells temes, per exemple, vinculats enguany a la Comissió General de les Comunitats Autònomes, a la Conferència de Presidents executius de les CCAA, etc. Sent així, en essència, la cambra deliberativa i territorial que s’ha comentat anteriorment.
Els paràmetres que, segons Vintró (1996), serien necessaris per a qualsevol tipus de reforma del Senat són: que aquesta reforma hauria de garantir una participació més gran de les CCAA i una presència més gran dels interessos territorials. Això conduiria a una disminució dels conflictes entre CCAA. Per últim, i relacionat amb els anteriors, “la reforma hauria de reconèixer els trets diferencials que hi ha en el cas espanyol”.Aquesta afirmació ens podria fer pensar que els partits nacionalistes, a priori, estarien a favor de modificar o reformar el Senat en aquests termes. I tanmateix, no és ben bé així.
La transformació del Senat en la línia apuntada per Penadés i Urquizu (i també per Sven Wynants) podria no ser acceptada pels partits nacionalistes. Això és degut al fet que si s’amplien les competències del Senat i aquest es converteix veritablement en una cambra de representació territorial amb més competències per a legislar sobre aquestes qüestions, es potenciarà la multilateralitat. Dit d’una altra manera, el fet que totes les CCAA tinguin un espai per a debatre i treballar temes relacionats amb problemes o qüestions territorials, uniformitza el tractament que l’Estat dóna a les CCAA, i s’equiparen les relacions Estat-comunitat autònoma. Per tant, es redueix el bilateralisme actual, que afavoreix el tractament diferenciat d’algunes comunitats respecte de les altres. I això vol dir que els partits nacionalistes no podrien posar de relleu el tret diferencial de la seva comunitat respecte de les altres.
El tret diferencial d’algunes comunitats (en especial, Catalunya, País Basc i Galícia) és el motiu pel qual la constitució i el repartiment de competències que l’Estat fa en aquestes comunitats respecte de les altres (admès en la constitució) és diferent a la resta. Aquest tractament asimètric va ser, durant la transició, la demanda que els partits nacionalistes van imposar per a arribar a un acord pel que fa a les noves regles del joc: l’acceptació de que, per una qüestió d’identitat històrica, no poden ser equiparades al mateix nivell que les altres comunitats. La reforma del Senat aniria en la línia d’homogeneitzar el tracte de l’Estat envers TOTES les CCAA, i en conseqüència, el tracte diferenciador d’aquestes CCAA degut al seus trets diferencials aniria desapareixen. Fet pel qual els partits nacionalistes no és probable que acceptin aquest tipus de reforma del Senat.
Relacionat amb aquest fet, cal plantejar-se el següent: si la creixent opinió de que la relació nacionalismes-Espanya comença a estar ja esgotada, i el canvi no pot passar per la via de reformar el Senat…aleshores…quines altres opcions, dins de l’actual model d’Estat de les autonomies, hi ha?
Deixa el teu comentari