• 21jul
    Categories: CIU Comments: 6

    Durant el passat més de gener, el departament d’Economia va elaborar un document de resposta a la proposta de finançament que havia fet pública Pedro Solbes. En aquest document s’hi identificaven tot un seguit d’insuficiències, en base a les quals el tripartit va decidir rebutjar-la. Reconec que vaig pecar d’optimista aleshores, i vaig pensar que potser, per fi, el President Montilla plantaria cara al govern central i reclamaria el que tocava: el total compliment de l’Estatut. No és l’Estatut una llei? Per tant, per què hem de negociar res? S’ha de vetllar pel seu compliment, i prou. Però ara, al mes de juliol, les insuficiències que el propi govern de la Generalitat va detectar en aquella proposta del mes de gener es mantenen. I a més, la pròpia ministra Salgado assegura que és el mateix model que llavors. Per tant, com s’explica ara el “sí” del tripartit? Únicament a partir del següent esquema: cal acceptar la proposta de forma unitària per poder mantenir la unió dels tres partits que configuren l’actual govern de la Generalitat.

    Si recorreu espais virtuals per internet de caire socialista, veureu que tots ells comparen aquest acord de finançament amb els acords que abans Convergència i Unió va signar, primer amb PSOE i després amb PP. És curiós que tots ells obliden que el marc ha canviat. I que ara, a diferència d’abans, tenim un Estatut que dissenya el nou marc d’acció de Catalunya. L’Estatut, insisteixo, és una llei que s’ha de complir. I a més, està legitimitzada per Referendum per la majoria dels catalans. Si un ciutadà incompleix una llei, oi que té unes conseqüències? i què succeeix si l’Estat Central incompleix la llei que marca l’Estatut? Resposta: res de res, amb el vis-i-plau de PSC, ERC i ICV.

    També podem llegir, dins l’argumentari socialista, que és un acord de finançament que millora els anteriors. I és clar! tots i cadascun dels acords que hi ha hagut ha millorat sempre els anteriors. Però deixem els acords anteriors i examinem aquest en concret. Per què no és un bon finançament?

     

    R  El Govern de la Generalitat repeteix que l’acord de finançament a què han arribat compleix l’Estatut però l’anàlisi detallada demostra que no és veritat. No es compleix l’Estatut i no es compleix el canvi de model al qual aspiràvem.

     

    R  L’acord afirma que “se respetaran los resultados del modelo de 2001 para que ninguna comunidad autónoma pierda con el cambio de modelo a través de la garantía de statu quo. És a dir, diuen que fan un nou model, però alhora garanteixen que ningú perdrà el seu status actual. És evident, doncs, que tot alhora no pot ser i per tant, no hi ha canvi de model, malgrat que aquest era l’objectiu pel qual es va fer l’Estatut: un model més just que limités la solidaritat i que servís per reduir el dèficit fiscal.

     

    R  No es compleix la bilateralitat. L’acord de finançament és taxatiu: afirma que “no será precisa la reunión de la comisiones mixtas para dar efecto a lo previsto en relación a las necesidades globales de financiación”.

     

    R  No es té en compte l’esforç fiscal. L’article 206.3 estableix que s’ha de garantir un finançament similar per totes les comunitats autònomes per prestar els serveis d’educació, sanitat, i serveis socials sempre i quan portin a terme un esforç fiscal similar. Això s’ha obviat.

     

    R  La realitat és que Catalunya tindrà menys euros per habitant en sanitat, educació i serveis socials que moltes altres comunitats autònomes com ara Andalusia. Pagarem per renda i cobrarem per població (és a dir, sense tenir en compte l’esforç fiscal, quan això és el que s’havia de canviar), i a més, ajustada a la baixa, perquè els criteris que fixa l’Estatut per rectificar la població no s’han tingut en compte (immigració, costos diferencials, densitat de població, dimensió dels nuclis urbans i població en situació d’exclusió social).

     

    R  No es compleix l’ordinalitat. Estar per sobre de la mitjana no és el mateix que complir l’ordinalitat (no perdre llocs en el rànquing de renda per càpita després de contribuir a la solidaritat). Per complir-se, ens hauríem de situar 17 punts per sobre de la mitjana, després d’aportar a la solidaritat, i no 5, com diu el tripartit que ens situarem. És a dir, 3 vegades menys.

     

    R  Desapareix el Consorci Tributari. El mes de gener, el Govern, en el seu document de resposta al document Solbes, deia que faltaven garanties per l’establiment del Consorci. Ara, ha desaparegut.

     

    R  La resolució que va aprovar el Parlament (amb els vots de CiU i el tripartit) el 2 d’octubre de l’any passat fixava que el nou model de finançament havia de servir per reduir el dèficit fiscal. Tenint en compte els 16.735 M€ de dèficit i les xifres que diu el tripartit que aconseguirem està clar que no es podrà reduir.

     

    R  CiU li ha fet quatre preguntes avui al conseller Castells durant el ple del Parlament, les quals han quedat sense resposta:

    - Què ha canviat del model que el desembre va proposar Solbes? Salgado va afirmar diumenge que pràcticament res. El mes de gener, el tripartit va presentar un document que va qualificar com una esmena a la totalitat a aquell model. Deia que no es complia la bilateralitat, la ponderació de població, l’ordinalitat, el Consorci Tributari…Per què l’ha acceptat ara?

    - Quants recursos per habitant tindrem per sanitat, educació i serveis socials? I la resta de comunitats autònomes?

    - Quines comunitats quedaran per sota la mitjana? Està clar que totes les comunitats no podran estar per sobre de la mitjana com va prometre Zapatero.

    - D’on surten els 4.028 M€ (fins avui 3.855M€)?

     

    R  El fet és que el tripartit no ha explicat encara d’on surten les xifres que han anunciat. Unes xifres, per cert, molt precises. El que si sabem és que si sumem totes les quantitats que diuen que rebran totes les comunitats autònomes suma 13.918 M€, mentre que el Govern espanyol diu que només aportarà 11.000 M€.

     

  • 21jul
    Categories: CIU Comments: 0

    Declaració del MH Sr. Jordi Pujol

    Barcelona, 20 de juliol de 2009

     

    Ha estat norma meva d’ençà del final de la meva presidència de la Generalitat el desembre del 2003 procurar intervenir poc, com menys millor o gens, en els debats pròpiament polítics. Això no significa que hagi renunciat al meu apassionat interès per Catalunya i per la seva gent, i al meu determini de sempre de servir-los en allò que pugui i correspongui a la meva situació, ni tampoc que hagi renunciat a fer pública la meva opinió en moments o temes de gran i especial transcendència. I ara es dóna un cas d’aquests, amb motiu de la molt llarga negociació del nou finançament que Catalunya ha de tenir com a conseqüència de l’aplicació del nou Estatut. Més encara tenint en compte que alguns protagonistes de l’actual debat han apel·lat al que en diuen el meu sentit i el meu significat institucionals suposadament favorables al nou sistema de finançament pactat i acceptat pel govern de la Generalitat. Més val per tant que jo mateix doni a conèixer el meu criteri sobre aquest tema.

     

                                                             —————————–

     

    D’entrada he d’informar que vaig presidir la reunió extraordinària del comitè executiu de la Federació de Convergència i Unió del dia 14 i que vaig estar plenament d’acord amb la posició contrària a l’acord sobre finançament que es va adoptar . I per tant amb la posició expressada aquell mateix dia en nom del Comitè Executiu per en Duran Lleida i després per l’Artur Mas, i mantinguda fins avui mateix.

     

    El nou finançament serà millor que el que teníem. Però ha estat sempre així: ho va ser l’any 1993 pactant amb el PSOE, i també els anys 1996 i 2001 pactant amb el PP. En aquests tres casos sobre la base de l’Estatut de  1979, és a dir, sense el nou Estatut que ben aplicat hauria de representar un canvi positiu molt substancial. De fet a hores d’ara no sabem ben bé quin serà el guany, però la perspectiva és preocupant, perquè per les dades que ens donen ni en la millor de les hipòtesis donarien la millora substancial i definitiva que l’Estatut havia de significar. I el que sí que sabem és que l’acord de finançament no s’ajusta al nou Estatut.

     

    Hem discutit el nou Estatut durant anys i l’hem aprovat en el Parlament amb el 90% dels vots. Es va negociar amb el Govern espanyol i es va discutir i aprovar a les Corts. D’aquestes discussions en va sortir un Estatut sensiblement retallat, però malgrat tot millor que l’anterior i acceptat i ratificat en referèndum pel poble de Catalunya. Té tota la lògica del món i és de justícia que reclamem el seu compliment i el cas és que el nou acord no el compleix. No s’ajusta al model de finançament inclòs en el nou Estatut. Realment no el compleix.

     

    Tinc prou experiència – també en aquest tema de la negociació amb l’administració espanyola i de les actituds polítiques i emocionals de tot Espanya- per comprendre les dificultats amb les que s’han hagut d’enfrontar el President Montilla i el Conseller Castells. També sé per experiència què significa negociar amb l’aigua al coll i tinc prou sentit de la responsabilitat per no deixar-me arrossegar a la crítica fàcil. Però això no treu que si l’acord no s’ajusta a l’Estatut i la solució realment no resol els nostres problemes com a país més enllà del que pugui ser una millora a curt termini – i encara problemàtica- això no s’hagi de denunciar. Si després de tantes retallades Catalunya accepta que el finançament no s’ajusti a l’Estatut, com podrem defensar el nostre dret? En això i en tot: en diners ara mateix, en competències, en respecte institucional, en temes lingüístics i culturals, etc.

     

    Podria passar que es creés un estat d’opinió que considerés que el no compliment de l’Estatut no té importància si el guany econòmic és d’una certa entitat. A part que no està gens garantit que el guany sigui suficient ni amb prou seguretat de futur una actitud així equivaldria a una greu manca de visió política, de visió de país. Finalment el que compta per a què un país sigui respectat políticament i també econòmicament és que ho sigui el seu ordenament jurídic i institucional. No es pot construir un país a base de subhastes i habilitats puntuals, sinó sobre un entramat sòlid de lleis fonamentals.  Per això s’ha fet el nou Estatut, que és el que ara marca la diferència amb la situació anterior. Si això no és respectat pels de fora i defensat des de dintre no tindrem un futur col·lectiu estable i realment constructiu.

     

    S’entén que per desconcert i per cansament – el procés ha estat extenuant- hi hagi gent disposada a acceptar aquest acord o el que sigui, encara que vulneri l’Estatut i ens tanqui portes de futur. Però també s’ha d’entendre i fins i tot agrair, que hi hagi gent disposada a assumir la responsabilitat de denunciar l’incompliment de l’Estatut i ara especialment de les seves disposicions financeres. És a dir, de les que han d’assegurar el benestar dels ciutadans de Catalunya, la competitivitat i el creixement de l’economia catalana, unes bones polítiques socials, el suport a una bona política cultural, etc. I que tot plegat permeti reforçar la cohesió social, la integració i la promoció de les persones (el que se’n diu l’ascensor social) Amb esperit positiu, però enèrgic, és a dir, no submís ni a cap mena pressió ni a la resignació pròpia del cansament col·lectiu. Qui pensi que l’acord vulnera l’Estatut i no resol els problemes del país ha de tenir el coratge de dir-ho. Encara que això provoqui crítiques.

     

    Tanco aquí aquesta declaració personal. Els arguments que aquests dies s’utilitzen en la discussió sobre la bondat de l’acord no solament són molt discutibles pel que fa al futur sinó que tergiversen seriosament el que ha estat la història del finançament des de fa molts anys. Potser això requerirà alguna nova explicació a fi d’evitar la deformació del que ha estat aquesta història. Però això tindrà, si arriba el cas, un to molt més propi de debat polític que el que desitjo donar a aquesta declaració.

     


    Resumint:

     

    Considero que l’acord a què s’ha arribat per part del Govern de la Generalitat i el Govern espanyol no és un bon acord perquè:

     

    - incompleix l’Estatut.

    - no resol d’una manera ni suficient ni prou clara el problema del finançament de Catalunya

    - per tant no elimina els factors d’insuficiència, fragilitat i incertesa que pesen sobre les finances de la Generalitat. Conseqüentment no garanteix que Catalunya pugui fer en el futur una política prou potent de modernització, d’increment de la competitivitat, per tant de creixement econòmic i d’atenció social i ciutadana a tota la població que permeti reforçar la cohesió social, la convivència, la promoció de les persones (l’ascensor social)  i la seva integració.