Subscriure
PSC
No tinc paraules. Com pot ser que el PSC enganyi la gent amagant (encobrir la veritat és una forma d’engany) deliberadament de les seves llistes el nom de l’exministra Malena Álvarez. El PSC fa per Catalunya unes paperetes diferents a les del PSOE, quan la circumscripció electoral de les europees és de tot l’Estat i Magdalena Álvarez va de número 2 a la llista del PSOE. És l’últim que em faltava per veure.
Divendres al matí vaig tenir la sort de poder assistir al primer congrés de “Dona i municipi”, on s’analitzava el paper actiu que ha tingut la dona a nivell polític en aquests 30 anys d’ajuntaments democràtics, i on es llençaven propostes al voltant de com hauria de ser una política municipal fora dels cànnons tradicionals masculins. He de dir que jo no hi crec gaire en aquestes diferenciacions home-dona. És ben cert que la lluita per aconseguir la igualtat ha estat molt important i essencial en la història de la nostra democràcia. Però opino que enguany hem de començar a lluitar per no lluitar, és a dir, crec que estem dins d’una època “post-feminista” en la qual hem d’evitar algunes propostes que, en una època concreta eren importants per garantir la igualtat, però que a hores d’ara estan absolutament desfasades. M’estic referint, per exemple, al tema de la paritat en les llistes electorals. Em va sorprendre veure en aquest congrés com, en general, la majoria de dones estan en contra del sistema paritari: els candidats s’han d’escollir en funció de les seves qualitats i capacitats, i no en funció del gènere. També crec que, a aquestes alçades, no cal fer una escultura en honor a la dona, com s’ha fet fa poc a Badia. I per què no una escultura en honor als homosexuals, als emigrants que van haver de deixar la seva casa per anar a treballar a l’estranger encara que fos temporalment, als estudiants que malgrat tenir currículums brillants no poden comprar-se un pis, als autònoms que malgrat haver pagat durant molts anys no tenen dret a subsidi d’atur, o a qualsevol altre grup “no dominant”?
dona
La persona convidada per dur a terme la conferència inaugural va ser la professora Carme Garcia Ribas, autora del llibre El síndrome de Mari Pili. La tesi filosòfica que va defensar durant la seva exposició va ser la següent: a partir d’unes classes de tècniques de comunicació oral que havia d’impartir, va començar a llegir literatura relacionada amb la comunicació i el coneixement. I va anar a parar, lògicament, a la Retòrica d’Aristòtil. Dic “lògicament” perquè fa temps ja vaig concloure que si hom busca la genealogia de gairebé qualsevol cosa, s’acaba arribant tard o d’hora a Aristòtil. En fi, el cas és que la professora Garcia Ribas va afirmar que Aristòtil presenta en aquest llibre el coneixement com a quelcom a mig pas entre el rahonament teòric i els sentiments o emocions. I, segons ella, aquesta és la lína a seguir. Línia que, al llarg de la història de la filosofia, es va truncar per culpa de Descartes (pobre Descartes!!!! En comptes de passar a la història per establir un mètode que intentava ser científic per poder analitzar les qüestions metafísiques, o per la seva magnífica aportació del “jo” com a substància pensant, o per la genial hipótesi del geni maligne, reformulat dins l’àmbit de l’actual filosofia contemporània del llenguatge de la mà d’autors de la talla de Putnam, ara resulta que l’hem de recordar com el culpable del pobre paper que ha tingut la dona en la història del pensament en general, i de la política en particular). Bé, el cas és que resulta que durant la conferència es va afirmar que Descartes divideix el coneixement en coneixement racional i les emocions. El primer, entès com a quelcom quantificable i purament científic, és el típic masculí. I les emocions, sentiments, i en general tot l’àmbit denominat irracional, és el típic de les dones. Enguany podem fer una valoració de la història i veure com el que ha destacat és el primer, en detriment del segon. I ara és hora de donar pas a la manera de fer típicament femenina: les emocions.
Divendres per la tarda, vaig tenir també la sort d’assistir a una de les xerrades del cicle Grans Temes de la Filosofia Pràctica. La sessió es titulava “raó i emoció”, a càrrec del professor Dr. Jordi Vallverdú, autor del llibre Ètica de les emocions. La xerrada, que va ser extremadament interessant, defensava que la gran diferència ente raó i emoció és, bàsicament, que amb la primera no anem enlloc. Amb la raó “pura”, no podem decidir. Per exemple: tenim molta gana, i a cinc metres a la nostra dreta tenim una taula plena de menjar. Cinc metres a la nostra esquerra tenim una altra taula plena de menjar. Si som absolutament racionals, no ens mourem del mig, donat que no tenim elements per decidir cap a on moure’ns, ja que les dues taules estan a una distància equidistant. Però, gràcies a les emocions, podem decidir. De fet, el professor Vallverdú va definir les emocions com funcions (i/o estats mentals) de resposta que motiven l’acció, i va explicar que serveixen per prendre decisions amb poca informació i de màxima urgència. De fet, crec que el concepte “emoció” va quedar magníficament explicat amb l’exemple d’un nadó que plora: les emocions s´n la primera forma de pre-llenguatge simbòlic que tenim. Si tenim gana, o estem bruts, plorem. Aquesta és una reacció provocada per l’àmbit de les emocions, i no per l’àmbit de la raó. Motivada per la conferència a la qual havia assistit durant el matí, no vaig poder evitar preguntar-li al professor Vallverdú si creia que es podia diferenciar el coneixement científic de les emocions d’una banda, i si ell podia detectar entre emocions “masculines” i “femenines”. La resposta a les dues preguntes va ser negativa: la raó i les emocions van absolutament lligades en la producció d’una acció.
Reconec que jo comparteixo més aquesta segona manera d’entendre les emocions que no pas la primera. Però no nego que la història (de la filosofia, de la política…i en general) s’ha dissenyat amb ulls masculins. I les dones, en comptes de copiar rols, el que han de fer és establir la seva pròpia manera de fer. Malgrat tot, em resisteixo a ser catalogada pel meu gènere, ho sento.
He invertit una energia i un temps en aquestes línies increïble. No puc entendre com a aquestes alçades de segle encara tenim aquest servei. A hores d’ara, no he pogut esborrar les dades del número que no he ni podré utilitzar perquè la targeta és defectuosa. I això sí: cap explicació per part de Vodafone. Estic veritablement indignada. I el pitjor és que aquest no és un cas aïllat.
Vodafone
Aquests dies he estat a Tenerife. Malauradament per feina, no per plaer. El cas és que un cop allà, el meu mòbil –que feia temps que estava agonitzant- va deixar de funcionar definitivament. En necessitava un, i vaig optar per comprar un pack de targeta pre-pagament amb mòbil de la mateixa companyia que ja tinc (Vodafone), perquè acostuma a ser molt més econòmic que comprar un telèfon alliberat. La veritat és que vaig comprar un pack que em va costar 55 euros, amb una targeta que venia amb 24 euros de regal. Per tant, el mòbil em costava per 31 euros, preu que estava disposada a assumir. Total, dilluns compro el pack, el comercial activa l’alta de la línia. Llavors et diuen que has d’apagar el telèfon 15 minuts i que després podràs utilitzar-lo. Ja podeu imaginar què va passar: el telèfon, passats els 15 minuts reglamentaris, rebia trucades però no podia realizar-ne, de trucades. Truco a l’123 i em diuen que realment la línia no està activada. Es repeteix el procés. Segueix sense funcionar. Em diuen que deixi el telèfon apagat tota la nit. Dimarts, continua sense funcionar. Mil trucades al servei d’atenció telefònica: primer em diuen que el telèfon té trucades restringides (un número nou?!?). Ho arreglen (en teoria). Segueix sense funcionar. Torno a trucar. Poso una reclamació. Em truquen ells i em diuen que ja està arreglat. Segueix sense funcionar. Em diuen que provi la targeta en un altre mòbil per saber si el problema el té la terminal o el número. Em diuen que posi activi la xarxa de forma automàtica. Em diuen quaranta mil opcions de les quals no en funciona cap ni una. Dimecres, torno a reclamar. Segueix sense funcionar. Finalment decidim acostar-nos a un punt de venta oficial Vodafone. Allà la noia ens comenta, després de gairebé dues hores, que la targeta té un error: en el sistema costa que és una línia pre-pagament i alhora una línia de contracte que rep diners. Exigeixo que em cancel·lin la línia –que no he arribat a utilitzar- i que em donin un altre número. Em diuen que no puc esborrar les meves dades. Increïble. Ara espero que no em reclamin un dia d’aquests unes factures que no són meves. En fi. Torno a la tenda on he comprat el pack. Amablement, me’l canvien, però això sí: després de passar més d’una hora a la tenda, on el noi intentava esbrinar el que ja m’havien dit a mi en un altre terminal. Activem la nova línia dimecres al vespre, i em dono d’alta al sistema de punts, després d’emplenar un “cupó de benvinguda”, per tal de poder rebre 12 dels 24 euros de regal de la targeta. Passen 24 hores i la targeta no rep aquesta recàrrega. Avui, després d’una setmana, torno a trucar i em diuen que el cupó no s’ha emplenat. Com que no?!?! M’ho tornen a fer.
