• Home

Marta Figueras

• El PSC vol que Badia encara estigui més superpoblada, amb el vistiplau d’ICV-EUiA

  29mar
  Categories: CIU Comments: 4

  Durant el ple del passat dimecres, el PSC va aprovar una modificació puntual del Pla General. Aquesta modificació consisteix bàsicament en requalificar uns terrenys que fins ara estaven destinats a fer equipaments per al nostre municipi (equipaments que tan podien ser comercials com no). ICV-EUiA van votar a favor, al·legant que per a ells és important que puguin construir-se habitatges protegits de lloguer per a joves. PP i AEB van abstenir-se, i AEB va argumentar que tenen el cor dividit perquè, d’una banda, estan a favor d’afavorir els habitatges de lloguer per a joves, però de l’altra creuen que Badia ja està excessivament superpoblada.

  El grup municipal de Convergència i Unió va votar a favor de la construcció dels altres pisos (els del C/Oporto i els de darrera del Mercadona) perquè el pla General (aprovat abans de l’any 2000 amb el vot favorable dels regidors convergents) ja tenia en compte la construcció dels pisos necessaris per afavorir la substitució dels pisos en mal estat de l’avinguda Mediterrani. Parlant a nivell teòric, defensem absolutament la construcció d’habitatges protegits de lloguer. I és cert que aquests mai són suficients. Però si analitzem exclusivament el cas de Badia, veurem que 14.000 habitants per un territori que no arriba el metre quadrat ja converteixen el nostre municipi en un municipi superpoblat. S’ha de garantir el nivell de vida dels badiencs, i s’ha d’intentar promoure la vida dins de la nostra ciutat. Badia del Vallès no ha de ser només una ciutat dormitori: la gent ha de passejar-hi, comprar-hi, tenir tots els equipaments i serveis necessaris…en altres paraules: hem de poder gaudir de Badia. Hem de poder viure-hi.

  El Pla General preveia la construcció d’un edifici, en aquest solar del C/Saragossa, que tingués com a màxim una planta i un pis, i que estigués destinat, com he dit abans, a equipaments. Ara s’ha canviat aquesta edificació, d’alçada reduïda, per un edifici més alt destinat a més habitatges. S’ha tingut en compte els veïns d’aquesta zona? com els afectarà un edifici d’aquesta determinada alçada? Segur que Badia no necessitava una empenta per a activar la vida a la ciutat?

  Tags: Badia, pisos, superpoblació

• L’art contemporani té algun sentit?

  27mar
  Categories: Filosofia Comments: 4

  Aquest matí he assistit a un col·loqui titulat “Intel·ligibilitat i art contemporani”, a càrrec del catedràtic d’estètica del Departament de Filosofia de la UAB, el Dr. Gerard Vilar. L’objectiu era fer una breu introducció sobre l’evolució de l’art al llarg de la història, i analitzar en quin sentit l’art contemporani pot ser intel·ligible, és a dir, en quin sentit pot ser entès per qualsevol tipus de públic, i no només pels crítics o especialistes en la matèria. Jo, personalment, he de reconéixer que sempre m’ha fascinat pensar en com l’art ha canviat. L’art denominat tradicional podia ser comprès a primera vista per qualsevol espectador: una escultura de Fídies o una representació simbòlica dels nostres avantpassats homo-habilis són fàcilament interpretables. Tothom és capaç de veure que el David de Miquelangelo és art. Tanmtaeix, què succeeix amb el denominat art contemporani? Ja no hi ha una tècnica depurada en base a la qual es discrima el que és art del que no ho és. Gairebé qualsevol cosa, col·locada en un museu i firmada per un “artista” de renom, passa a ser art. Com hem arribat a aquest punt? era l’evolució lògica de l’art?

  De fet, l’interpretació de les obres artístiques ja comença a ser complicada a partir del Renaixement. Si observem, per exemple, l’Alegoria de la primavera de Botticelli, veurem unes senyores suggerents i uns arbres amb fruita. Poca cosa més. Però si analitzem el significat de l’obra, veurem com al mig hi ha la representació de l’Amor, no en va aquesta figura femenina té a Cupido sobre seu; a la part esquerra, veurem les tres gràcies ballant; encara més a l’esquerra veurem a Mart apartant els aires de guerra i destrucció; a la dreta hi ha una ninfa que, empesa pels vents, impulsa a la figura femenina que representa la primavera a repartir flors. Bellesa. És ben cert que potser els possibles espectadors, la “gent de poble”, no podia copsar la significació en clau mitológica de tota aquesta escena. Aquest quadre forma part d’una trilogia (juntament amb “Venus i Mart” i amb el famós “Naixement de Venus”) encarregat per la noblesa de l’època. Comença aquí a allunyar-se l’art del “gran públic”, però el que jo em qüestiono és: encara que no coneguis el significat del quadre, voleu dir que no som capaços de gaudir d’ell? jo crec que sí.

  

  Botticelli

  Però aquesta capacitat de gaudir d’una obra d’art desapareix amb l’art contemporani, crec. Durant el col·loqui ens han parlat de diversos exemples: un llit desendressat ple de brutícia i col·locat en mig d’una sala, en un museu, converteix el llit en obra d’art? Es veu que sí. Jo sóc més escèptica. També s’ha citat a Hegel, qui creia que es podia buscar la reposta als grans interrogants de l’home dins la Filosofia, la Religió o l’Art. Crec que és força clar que aquests tres àmbits intenten oferir algun tipus de resposta o comentari a les tradicionals preocupacions relacionades amb l’existència humana. Però dubto molt que un llit pugui donar resposta a res d’això. I si el que hem de valorar és la transgressió…home, què voleu que us digui? Trobo que Andy Warhol va ser original al decidir introducir elements del món quotidià (com les famoses caixes de sabó Brillo) dins d’un museu. S’obria així un nou àmbit de reflexió. Però fer el mateix amb altres elements perd aquesta originaritat. A més de ser molt fàcil, donat que no requereix de cap tècnica específica.

  Tanmateix, no pretenc criticar l’art contemporani en general, ni molt menys. Trobo que, ni tot l’art que es fa enguany és contemporani en aquest sentit, ni tot l’art contemporani és criticable. Al contrari. Precisament, durant el col·loqui, ens han mostrar una obra de 1994 d’un artista denominat Ai Weiwei. Aquest artista va agafar una urna pertanyent a la Dinastia Hans, i hi va col·locar el logo de la Coca-cola. Banalització? Modernitat dins de la tradició? transgressió? pecat? originalitat? Sigui com sigui, trobo que no deixa indiferent, i això ara mateix trobo que és un mèrit, tenint en compte l’ampli ventall de possibilitats del denominat “art contemporani”.

  

  Ai weiwei

  Tags: art contemporani, Filosofia

• Com entenc el bilingüisme, i com l’entén el PSC a Badia

  24mar
  Categories: CIU Comments: 0
  

  Badia

  Tots aquells que em coneixen saben que sóc una gran defensora, no només del bilingüisme sinó l’aprenentatge d’idiomes en general. Com més idiomes poguem parlar i entendre millor. Els idiomes, no només obren la nostra ment pel que fa a capacitats lingüístiques, sinó que són la via d’accès a altres cultures i formes de fer. Jo sóc bilingüe, i orgullosa de ser-ho. Però, què vol dir ser bilingüe? Des del meu punt de vista, ser bilingüe sencillament consisteix en el següent: si arriba a les meves mans algun article escrit en llengua castellana, o si miro algun programa de TV en castellà, ho entenc sense problemes. De fet, ho entenc com si estiguessin escrits en la meva llengua materna: el català. Per mi, ser bilingüe vol dir poder publicar un butlletí d’informació política de la feina realitzada pel grup municipal de Convergència i Unió a Badia del Vallès només en català, i que tothom ho entengui. Si escrius una publicació amb el mateix article redactat en català i també en castellà, els catalanoparlants escolliran la primera de les versions com a text de lectura, i els castellanoparlants escolliran la segona opció. I per a mi, escollir la llengua que millor et convigui és còmode, certament, però no bilingüe. Bilingüe és ser capaç de llegir el text en ambdues versions.

  Tenint en compte això, ja em va sorprendre el fet que l’ara ja ex-alcalde José Luis Jimeno pronunciés el seu discurs de comiat mig en català i mig en castellà: algun pàrraf en català, algun altre en castellà. Em sorprèn perquè, per a mi, la coherència lingüística també és fonamental, i més en un discurs polític. Entenc que, a nivell quotidià, utilitzem expressions, frases fetes, paraules sense equivalent directe en la segona de les nostres llengües com a recurs lingüístic. Però, cal fer-ho en un discurs oficial? I més quan la sensació que ofereix des de fora no és, precisament, emprar les dues llengües com a recurs idiomàtic sinó, simplement, per aquella manera “antiga” d’entendre el bilingüisme com l’ús alhora de les dues llengües en qüestió. Tanmateix, això no deixaria de ser anecdòtic sinó fos pel fet que en el ple extraordinari que es va celebrar ahir amb motiu de la proclamació de la nova alcaldessa, el portaveu del partit socialista també va pronunciar en discurs mig en català i mig en castellà. I també ho va fer així la nova alcaldessa Eva Menor. Fins i tot es va donar el fet que en mig de tota una emotiva parrafada en castellà, va aparèixer una frase en català. Voleu dir que cal?

  Tags: Badia del valles, Bilinguisme, Bilinguismo, PSC